M'agradaria saber on ets, com estàs o simplement que em
responguessis a les meves preguntes. Ja fa 31 dies, 744 hores, 44.640 minuts i
2.678.400 segons que no i ets, que no tornaré a veure el teu somriure ni a tu.
Des de que has substituït un "hola" amb un somriure per un fred
"adéu", un adéu que és per sempre.
Recordo aquell 26 d'octubre, era un dissabte normal i
corrent com tots els altres. Vaig arribar a casa, la primera escena que vaig
veure va ser el meu germà estirat al terra plorant, donant cops al terra i amb
una ferida a la mà. De cop vaig llegir el missatge que tenia al mòbil i ho vaig
entendre tot. En comptes d'ajudar-lo, em vaig estirar al terra a plorar amb
ell, necessitava cridar, ser dèbil avui, demà tornaria ha ser forta.
Com ja saps tinc moltes teories, una d'elles en aquests
moments és que quan et passen aquests moments impactants et passen pel cap tots
els moments viscuts, com si et projectessin una pel·lícula. Ara mateix puc afirmar
aquesta hipòtesi, el moment que recordo més bé va passar el 25 d'octubre, vist
que és la darrera data viscuda.
Ara mateix no recordo ven bé què et va passar, pot ser
una enfadada amb alguna persona propera o una mala notícia, però el cas és que
et vaig veure allà plorant a davant de casa meva. Vaig anar cap a tu, i tu em
vas dir:
-Quedat aquí amb mi sisplau, no em deixis.
-No ho faré tranquil.-et digué. Em vas fer un petit
somriure i de cop se't va caure un braçalet de la butxaca, no sé si de forma intencionada
o no, tot i que mai ho sabré del cert.
És curiós però aquestes són les últimes paraules que em
vas dir, l'últim regal que em vas fer, l'últim somriure que em vas regalar.
Aquell braçalet encara el tinc, sempre el porto ja que
quan el porto em fa sentir que estàs al meu costat. D'una manera el braçalet
representa el meu cor, perquè ha dins guarda tots els records que tinc.
Diuen que les coses bones s'acaben perquè comencin de
millors, però n'estic segura que no coneixeré ningú millor que tu, perquè en
coneixe't vaig descobrir que no tots els tresors són d'or i plata. Em vas
ensenyar què és viure sense límits i no preocupar-te per demà ja que mai saps
que et portarà la vida, que sempre t'has d'aixecar amb un somriure a la cara
passi el que passi, vist que tu sempre en portaves un.
M'agrada visitar el teu antic apartament de Girona,
posar-me la teva roba, disfressar-me com una nena petita, sentir la teva olor a
prop de la meva, també m'agrada mirar les teves fotos perquè recordo molts
moments viscuts, amb mi o no, de tan en tan se'm cau alguna llàgrima però també
se m'escapa una rialla entre mig. Perquè no hi ha arc de Sant Martí sense que
abans hi hagin núvols de pluja.
De tan en tan vaig a visitar els teus pares, encara que
no m'hi quedi molta estona són visites intenses. Hem repeteixen tot el que els
hi deies de mi mig plorant, tot el que planejaves fer, lo orgullosos que estan
de tu. Jo tampoc puc aguantar les llàgrimes que em rellisquen per les galtes
però intento ser forta, per tu, perquè trobo a faltar tot de tu. Com em
saludaves, com estaves de content si em guanyaves algun joc o fins i tot quan
t'acabaves totes les crispetes del cinema. Petites coses que no valores, però quan
ja no hi són saps realment lo afortunat que has sigut en haver-les viscut.
Tot el que escric és per tu, encara que potser mai
rebràs aquesta carta, ja que no conec del cert la teva direcció. Però sé que
m'estàs escoltant, perquè no estàs a més de mil milions de quilòmetres lluny de
mi, estàs aquí amb mi hi sempre hi seràs. SEMPRE.
