Avui, dilluns com cada dia sortint de l'institut vaig a
casa la meva tia Maria, fins a les vuit o de vegades em quedo a dormir i tot!
Ella i jo estem molt unides, li explico tot i més. És la meva millor amiga. És
rar que la teva tieta sigui la teva millor amiga, ja que normalment són nenes
del teu col·legi o de la teva edat, però en el meu cas no. Em dóna consells
d'amor o d'amistat, m'ajuda a fer els deures... Per mi és la meva segona mare,
ja que la meva no pot estar molt a casa per motius de feina.
Vaig arribar a casa seva, com sempre em va preparar les
galetes que tant m'agraden.
-Té, t'he anat a buscar les cartes de la bústia.
-Moltes gràcies, reina!-em va dir.
Totes les cartes eren de publicitat, menys una. Era del
Trueta, l'altre dia va anar a fer-se unes proves per què li feia molt de mal de
cap, massa,no era normal.
De cop va tremolar, mai l'havia vist així, estava molt
espantada, igual que jo.
-Què passa, tia? M'estàs preocupant!
-No pot ser, no pot ser...-anava repetint.-La carta diu
que pot ser que m'hagin detectat càncer al cervell.
El món em va caure a sobre. No m'ho creia. Per què d'un
dia a l'altre les coses han canviat tant? Per què ella? Tenia tantes preguntes
sense resposta. Sabia que era un càncer difícil de curar, però jo l'ajudaria:
li donaria les forces necessàries.
Aquell mateix dia va ser ingressada, li vaig demanar a
ma mare si em podia quedar i em va deixar. Ella ha fet tant per mi, era hora de
tornar-l'hi tot; li donava tot l'afecte i amor que necessitava.
Aquella nit li van fer unes proves per assegurar-se'n
que tenia càncer. Els resultats de van sortir molta estona després. Estava
confirmat: tenia càncer. Tenia ganes de plorar, de ràbia, de tristesa. Però
vaig decidir ser valenta.
Anaven passant les setmanes, i l'anava a veure cada dia
sortint de fins tard. Tot era com abans, no m'importava si no em feia les
galetes, l'únic que volia era veure-la.
Un dia quan la vaig anar a veure-la la vaig veure massa
malament.
-Acosta't- em va dir.- et vull dir unes quantes cosetes.
És difícil dir-te això, ja que les notícies dolentes no haurien de donar, però
quan es s'han de dir mai és fàcil. Com ja saps tinc càncer, se m'ha escampat
per el cervell, a una part molt difícil d'operar; no poden fer res els metges.
No vull que ploris per la meva mort, sigues forta. No vull que m'oblidis mai, i
que em recordis amb un somriure, perquè jo no oblidaré ell teu. Estaré sempre a
dintre teu, sempre. Només fa falta que tanquis els ulls i pensis amb mi.
Prometa'm que seràs feliç. T'estimo, no ho oblidis mai.
Sentia impotència, impotència de no poder fer res, de no
poder-la ajudar. Ha fet tan i seguirà fent tan per mi i jo no he pogut fer res
per agrair-li tot...No li he pogut dir tot el que sentia per ella, sempre has
de dir t'estimo a les persones que estimes, si no algun dia serà massa tard.
Un any després la vaig anar a veure al cementiri, vull
que sàpiga com em sento i dir-li tot el que penso d'ella, ja que en el seu
moment no vaig poder-li dir.
"Estimada
tia:
No
sé si rebràs aquesta carta, ja que no conec la teva direcció, per això si
m'estàs escoltant tot i està cent mil quilòmetres lluny de mi, vull que
m'escoltis molt atentament:
No
te'm oblidat, ni jo ni ningú, vas deixar petjada dintre nostre, i aquestes
petjades no desapareixeran mai. Eres i ets la millor persona que he conegut. La
teva mort m'ha fet pensar. Ara sé que res és per sempre i que hem de disfrutar
molt de la vida. Com et vaig prometre sóc feliç, però no puc evitar que em
caiguin llàgrimes llegint això.
Perquè
no sé què donaria per tenir-te a prop meu. T'estimo molt. "
